Com "la protagonista de la novel-la d'una altra persona", Jill Magid torna a la seva ciutat després d'haver viscut cinc anys a l'estranger. Com que viu a Brooklyn, agafa el metro sovint i no se'n sap avenir cada cop que escolta per megafonia l'anunci que "per motius de seguretat" qualsevol passatger pot ser objecte d'un escorcoll. Sense dubtar-ho, la Jill s'acosta a un oficial i li demana que l'escorcolli. La negativa del policia resulta en un acord: la possibilitat que l'artista l'acompanyi durant les rondes de vigilància nocturna. Els mons a què pertanyen els protagonistes d'aquesta història no poden ser més diferents: una jove artista independent i emprenedora i un policia de Staten Island que només ha sortit de Nova York un cop en la vida, per visitar Disneyland. Però la fascinació és mútua: ella escriu un diari que recull totes les seves impressions i pensaments durant els torns de vigilància; ell acompanya les seves rutines recitant els noms dels presidents dels Estats Units, "perquè el món és com és gràcies a ells". Ella representa la interrogació i la cerca constant, ell representa la continuïtat. Ella aconsegueix entendre els seus codis (l'alfabet que fa servir el policia per lletrejar les paraules, ell intueix que la complexitat d'ella pot ser problemàtica. Lincoln Ocean Victor Eddy. L. O. V. E.

Sembla una carta d'amor, però és un contracte. "Fes de mi un diamant quan em mori. Talla'm rodó i brillant. Pesa'm a un quirat. Assegura't que sigui real." Amb la introducció minuciosa de cadascuna de les clàusules que s'especifiquen al contracte, Jill Magid redacta una carta d'amor perquè quan ella mori la transformin en diamant. La vitrina mostra l'arc de l'anell i l'encast, però hi falta la pedra, el diamant, per completar un autoretrat que, de moment, està inacabat.

La mort, el perill, la inseguretat, el caos són valors que les nostres societats no accepten. Per a això creen sistemes, aparentment objectius, que ens protegeixen, que ens ordenen, que apaivaguen les nostres pors, que eviten que ens fem massa preguntes, que transformen el que no ens atrevim a mirar en quelcom agradable, etern, material, objectiu. Jill Magid utilitza aquests sistemes per evidenciar-ne els mecanismes, per revelar-ne el potencial poètic i, en última instància, per desencadenar formes noves d'interacció humana.

"Thin Blue Lines" és el títol d'aquesta exposició. "Thin blue line" és una expressió anglosaxona que defineix la línia que separa la protecció policial de l'anarquia. També són de color blau les línies amb què Magid subratlla les cites de la novel-la de Jerzy Kosinski. "Diguem que sóc la protagonista de la novel-la d'algú altre."
Montse Badia

En col-laboració amb
Lower Manhattan Cultural Council.